ENG

This is a project that holds a particular significance for us. The client was a former designer at the studio.

Before embarking on her own culinary venture, Fran worked at the studio for three years. She later spent four years as part of the team at Mugaritz, where she met Gianmarco and Josh. Through this shared experience and a common vision, the three decided to relocate to Barcelona to open their own restaurant.

The conceptual process began in collaboration with Víctor from Palabra, with the aim of structuring the ideas of the three chefs and defining both the gastronomic concept and the restaurants tone of voice.

The initial definition of the project was based on a clear idea: a cuisine that decontextualizes and recontextualizes elements of Mediterranean food traditions in order to reveal their shared genealogy.

The intention was not to construct an original Catalan identity, but rather to show how this identity has been shaped through its relationship with other cultures—and how it could easily have taken different forms had history unfolded differently.

The concept was articulated around four main axes:

• Identifying similarities between recipes from Mediterranean territories historically connected.
• Speculating on alternative historical paths in the formation of certain dishes.
• Developing a cuisine of nuances, with flavors that could belong equally to Italy, southern France, or Spain.
• A wine program focused on Mediterranean regions, highlighting both their common ground and their differences.

Franca was defined as a Mediterranean cuisine not tied to a single national tradition. Its foundation is clearly Catalan, yet open to other ways of treating ingredients and flavors, with the Mediterranean as its unifying framework.

Regarding the name, many options were explored, often linked to the Mediterranean, the idea of collectivity, or the fact that the project was led by three chefs. Ultimately, the name Franca was chosen, referencing the concept of lingua franca: a shared language created to enable communication among merchants from different Mediterranean territories.

From this emerged the project’s final definition: Franca, invented traditional cuisine.

The next step was the architectural development of the space, carried out in collaboration with Marta and Oriol. The aim was for the restaurant to convey both tradition and modernity, mirroring the culinary proposal.

Given the strong inherent qualities of the space, the intervention was careful and restrained—conceptually significant, yet visually discreet.

The idea of pairing a Thonet chair from 1860 with a Spaghetti chair from 1962 encapsulates this approach.

The furniture followed the same logic: classical pieces from the late 19th century combined with postmodern chairs and elements from the 1970s, 1980s, and 1990s.

One of the main challenges was achieving a sense of a lived-in space. Avoiding artificiality or staged scenography was essential.

The solution was an organic process based on real experiences: objects gifted by friends, family heirlooms, and items gradually incorporated into shelves and walls.

From a graphic design perspective, the project deliberately avoided a conventional corporate branding approach.

The intention was for Franca to operate as businesses once did: without a rigid identity system or a single logo. To address the risk of visual dispersion, a system of “controlled confusion” was established: multiple logos and initials coexisting, anchored by a primary typeface for most textual content.

The chosen typeface was Univers, with slightly open tracking—a choice that brought rigor and modernity, while also connecting to visual references such as ECM jazz record covers that we love.

Beyond typography, additional graphic elements were developed to shape the project’s visual universe. References were drawn from traditional signage practices: coins, engravings, embroidery, and prints.

These symbols evolved into a collection of pins—an extremely versatile format applicable to stationery, clothing, or almost any physical support.

At the same time, a series of activation strategies were developed to position Franca quickly within Barcelona’s gastronomic scene.

With construction underway, the final design pieces were developed: a business card, food menu, wine list, tasting menu, coasters, exterior signage, uniform customization, and a content strategy and visual design for social media.

Among all the elements, the most complex—and ultimately one of the most rewarding—was the exterior signage.

Franca did not need to call attention to itself; it was conceived as a place to be discovered.

The solution was to intervene as if working at the beginning of the 20th century, integrating the signage seamlessly into the existing architecture.

A reinterpreted guardian angel, holding a fork and knife, became the final gesture: a restrained, integrated sign fully aligned with the project’s spirit, and one that feels as though it has always been there.

CAT

Aquest és un projecte que té una significació especial per a nosaltres. La clienta era una antiga dissenyadora de l’estudi.
Abans d’iniciar la seva pròpia aventura culinària, la Fran va treballar durant tres anys a l’estudi. Posteriorment, va passar quatre anys més formant part de l’equip de Mugaritz, on va conèixer en Gianmarco i en Josh. A partir d’aquesta experiència compartida i d’una visió comuna, els tres van decidir traslladar-se a Barcelona per obrir el seu propi restaurant.

El procés conceptual es va iniciar en col·laboració amb en Víctor de Palabra, amb l’objectiu d’ordenar les idees dels tres cuiners i definir tant el concepte gastronòmic com el to de veu del restaurant.
La definició inicial del projecte es basava en una idea clara: una cuina que descontextualitza i recontextualitza elements de les tradicions culinàries mediterrànies per tal de revelar-ne la genealogia compartida.
La intenció no era construir una identitat catalana originària, sinó mostrar com aquesta identitat s’ha configurat a través de la seva relació amb altres cultures —i com podria haver pres formes diferents si la història hagués seguit altres camins.

El concepte es va articular al voltant de quatre eixos principals:

• Identificar similituds entre receptes de territoris mediterranis històricament connectats.
• Especular sobre camins històrics alternatius en la formació de determinats plats.
• Desenvolupar una cuina de matisos, amb sabors que podrien pertànyer igualment a Itàlia, al sud de França o a Espanya.
• Un programa de vins centrat en regions mediterrànies, destacant-ne tant els punts en comú com les diferències.

Franca es va definir com una cuina mediterrània no vinculada a una única tradició nacional. La seva base és clarament catalana, però oberta a altres maneres de tractar els ingredients i els sabors, amb el Mediterrani com a marc unificador.
Pel que fa al nom, es van explorar moltes opcions, sovint relacionades amb el Mediterrani, amb la idea de col·lectivitat o amb el fet que el projecte estava liderat per tres cuiners. Finalment, es va escollir el nom Franca, en referència al concepte de lingua franca: una llengua compartida creada per facilitar la comunicació entre comerciants de diferents territoris mediterranis.

D’aquí en va sorgir la definició final del projecte: Franca, cuina tradicional inventada.

El següent pas va ser el desenvolupament arquitectònic de l’espai, dut a terme en col·laboració amb la Marta i l’Oriol. L’objectiu era que el restaurant transmetés alhora tradició i modernitat, reflectint la proposta culinària.
Donades les fortes qualitats intrínseques de l’espai, la intervenció va ser curosa i continguda —significativa a nivell conceptual, però visualment discreta.
La idea de combinar una cadira Thonet del 1860 amb una Spaghetti del 1962 sintetitza aquest enfocament.
El mobiliari seguia la mateixa lògica: peces clàssiques de finals del segle XIX combinades amb cadires i elements postmoderns dels anys setanta, vuitanta i noranta.
Un dels principals reptes va ser aconseguir la sensació d’un espai viscut. Evitar l’artificialitat o una escenografia forçada era essencial.
La solució va ser un procés orgànic basat en experiències reals: objectes regalats per amics, peces familiars i elements incorporats gradualment a les prestatgeries i parets.

Des d’una perspectiva de disseny gràfic, el projecte va evitar deliberadament un enfocament convencional de branding corporatiu.
La intenció era que Franca funcionés com ho feien els negocis d’abans: sense un sistema d’identitat rígid ni un únic logotip. Per abordar el risc de dispersió visual, es va establir un sistema de “confusió controlada”: múltiples logotips i inicials convivint, ancorats per una tipografia principal per a la major part del contingut textual.

La tipografia escollida va ser la Univers, amb un interlletratge lleugerament obert —una elecció que aportava rigor i modernitat, i que alhora connectava amb referents visuals com les portades de discos de jazz del segell ECM que tant ens agraden.
Més enllà de la tipografia, es van desenvolupar altres elements gràfics per donar forma a l’univers visual del projecte. Les referències provenien de pràctiques tradicionals de retolació: monedes, gravats, brodats i estampes.
Aquests símbols van evolucionar cap a una col·lecció de pins —un format extremadament versàtil, aplicable a papereria, roba o gairebé qualsevol suport físic.

Paral·lelament, es van desenvolupar diverses estratègies d’activació per posicionar Franca ràpidament dins l’escena gastronòmica de Barcelona.

Amb l’obra en marxa, es van desenvolupar les peces finals de disseny: targeta de visita, carta de menjar, carta de vins, menú degustació, posagots, senyalització exterior, personalització dels uniformes i una estratègia de continguts i disseny visual per a xarxes socials.

Entre tots els elements, el més complex —i finalment un dels més satisfactoris— va ser la senyalització exterior.
Franca no necessitava cridar l’atenció; estava concebut com un lloc per ser descobert.
La solució va ser intervenir com si es treballés a principis del segle XX, integrant la senyalització de manera natural a l’arquitectura existent.
Un àngel de la guarda reinterpretat, sostenint una forquilla i un ganivet, es va convertir en el gest final: un rètol contingut i integrat, plenament alineat amb l’esperit del projecte, i que sembla com si hagués estat sempre allà.